miércoles, 10 de diciembre de 2008

No és bo que els nens s'adormin plorant


Segons l’autora, psicopediatra i especialista en el tema, «el son és un procés evolutiu, i tots els nens sans arribarà un dia que dormiran correctament». Per tant, no s’ha d’alterar, ja que, en ser una necessitat vital, el son «se sincronitzarà amb les necessitats de cada moment de la nostra vida». Per tant, deixar plorar el nadó no és la solució, perquè quan un bebè plora és que pateix i per tant necessita atenció. I tampoc no és la solució prohibir-li les cançons de bressol o no deixar-lo que es consoli al llit dels pares. No es tracta, doncs, d’aplicar un mètode o unes normes de disciplina, sinó d’abordar les diferents situacions amb afecte i comprensió. Com es demostra en aquestes pàgines, això ens permetrà, a pares i fills, passar unes nits més tranquil·les. Carlos González, pediatra i autor de Mi hijo no me come, afirma al pròleg de Dormir sense llàgrimes que «necessitem informació seriosa i veraç per a aclarir aquest embull de mites i prejudicis […] Dormir sense llàgrimes esdevindrà certament un clàssic tant per als pares com per als professionals».

A continuació enganxo l´entrevista que li van fer a la autora al diari Avui.


"No és bo que els nens s'adormin plorant"
Rosa Jové Psicòloga infantil

per Carme Gironès

Vostè diu que els pares no han de deixar plorar un nen que no s'adorm. Per què?
Un plor desatès en un nadó pot provocar un xoc emocional que altera els nivells de les principals hormones que regulen les nostres emocions, i a més aprenen que no val la pena queixar-se perquè ningú els farà cas. Això pot provocar seqüeles que poden aparèixer un cop aquests nens són adults en forma de trastorns de la personalitat i fins i tot insomni.

Ploren per cridar l'atenció?
Quan un nen plora vol dir que pateix i, per tant, necessita l'atenció d'un adult. És la seva manera de comunicar-se. Si el deixes plorar, de gran la seva capacitat de comunicació amb els altres es pot veure alterada. No és el plor el que provoca el xoc emocional. Si un nen es fa mal i plora, no es traumatitza; però si plora perquè se sent sol i no se l'atén, té por, i és això el que el traumatitza.

A un nadó se l'ha d'ensenyar a dormir?
No. Generalment, l'únic problema és que no dorm quan els pares voldrien, i amb la durada que els pares voldrien. El més important és que interioritzin que per dormir han d'estar relaxats. No és bo que els nens s'adormin plorant, nerviosos. A més, hem de pensar que tots ens despertem de 8 a 10 vegades cada nit, i sense ni adonar-nos-en ens tornem a adormir de seguida. Moltes vegades, els nens quan es desperten no tenen la nostra habilitat per tornar-nos a adormir, es queden desperts, es desvetllen i ploren. Ja n'aprendran.

I com n'aprendran?
Tots els aprenentatges importants dels mamífers tenen tres etapes. Per exemple, desplaçar-se: primer ho fas amb els pares, després ho fas amb l'ajuda dels pares i, al final, ja camines sol. Doncs amb el dormir passa el mateix: primer dorms amb els pares; després els pares t'ajuden a dormir, et bressolen, et canten cançons, t'expliquen contes, etc.; i al final ja ho fas sol.

Està bé que els lactants dormin amb els pares?
Sí, però cada família ha de decidir el que vol fer. El que sí que han de saber és que no només no és dolent sinó que s'ha comprovat que és beneficiós per al nen i per als pares que dormen amb aquell nen.

No és perillós?
No. A les famílies que practiquen el co-llit hi ha menys casos de mort sobtada. Molta gent es pensa que això només és una cosa que fan al Tercer Món, però no és veritat. Al Japó, Suècia, Finlàndia i Noruega practiquen el co-llit entre un 90% i un 95% de famílies. Aquí cada vegada hi ha més pares que ho fan, però les opinions sobre aquest tema s'han polaritzat molt: hi ha gent que n'és molt partidària i gent molt detractora.

¿Són suficients 16 setmanes de baixa maternal?
16 setmanes és massa poc. A Noruega, Finlàndia i Suècia, les baixes maternals duren gairebé un any. Com a conseqüència, les mares alleten els nens fins més tard i els nens tenen menys problemes. Llavors, quan surten els informes sobre els alts rendiments escolars dels finlandesos no entenem com és que els nens van tan bé a l'escola.

¿Tan important és que els pares puguin fer-se càrrec del nadó durant el primer any?
Sí, tot va lligat. Separar el nadó de la mare, o del pare, no és el que el nen necessita. Si has d'anar a treballar, millor l'àvia que una cangur, millor una cangur que la guarderia, però el millor de tot és que el nen pugui estar amb els seus pares com més temps millor.

Per què?
Perquè al capdavall som mamífers, i si ens hi fixem, tots tenen les cries gairebé enganxades a les mares durant els primers temps de vida. Si mirem la història de la humanitat, veurem que els nens s'han portat sempre en braços, lligats al damunt... No hi va haver cotxets fins al segle XIX, que és quan als nens de la burgesia els van començar a cuidar les mainaderes, que trobaven que el nen pesava massa per portar-lo a coll.

Com s'explica l'èxit dels manuals que expliquen mètodes per fer adormir els nens?
Perquè són mètodes que faciliten molt la vida dels pares. Aquests mètodes són ràpids: deixes el nen plorar durant una setmana i el nen calla. Però això no vol dir que s'adormi, vol dir que calla. I, esclar, els pares pensen "abans teníem un problema i ara no el tenim", i es queden tranquils.


I no haurien d'estar tranquils?
Si els pares sabessin les conseqüències negatives que l'aplicació d'aquests mètodes pot comportar, estic segura que s'ho plantejarien abans de posar-los en pràctica.

I el seu llibre no és un altre mètode?
No. No hi ha cap mètode al meu llibre. Bàsicament explico com és el son infantil, el que no s'ha de fer, per què no s'ha de deixar plorar el nen... I al final dono idees. Idees que els pares poden seguir o no, depenent de les circumstàncies de cadascú. Quan una família ve a la consulta, elaborem un projecte que té en compte els pares, els nens i el professional. Els nens no han de patir, els pares no han de patir i al professional li ha de semblar que aquella solució serà coherent i es podrà portar a la pràctica. No se segueix un mètode, és un trajecte que ha de fer cada família.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dilluns, 8 de desembre del 2008

No hay comentarios: